EL SORTILEGI DE LES PARAULES
Fa uns dies vaig sentir una notícia a la ràdio que em va captivar. Semblava l'argument d'una pel·lícula; d’aquestes pelis pausades que es deleixen amb imatges poètiques i banda musical plena de malenconia. La història, un enginyer alemany, Bruno Schröder, jubilat i solitari que, quan va morir, va deixar una col·lecció de més de 70.000 llibres. Ho van descobrir els policies que van entrar a casa seva i es van trobar totes les parets –fins i tot al lavabo i la cuina– i el sostre plens de llibres (havia dissenyat una manera de sostenir-los en aquella posició). A l’interior de la casa d’un home que havia passat desapercebut als veïns del poble de Mettingen, a Renania del nord, acabaven de descobrir la biblioteca privada més gran de tota Alemanya.
L'únic que coneixia la seva passió pels llibres era el llibreter del poble; totes les setmanes Bruno li encarregava entre 20 i 30 títols. Però mai van tenir una conversa literària. No sabem si l’enginyer jubilat va arribar a llegir els llibres que comprava. Però sí que els acumulava (fins al punt de penjar-los al sostre de casa seva perquè a les parets no hi quedava ni un centímetre lliure).
La bibliopatia, l’obsessió per adquirir llibres, és una patologia, com ho és la síndrome de Diògenes. No és l’únic cas conegut. Acumular objectes és un trastorn més comú del que pensem.
Però allò significatiu per a mi és que Bruno Schröder no es va envoltar de brutícia o de deixalles, sinó que va escollir fer-ho de paraules. Paraules mudes que no va compartir amb ningú; que possiblement no va conjurar en veu alta, o amb una lectura introspectiva i reposada. No les tastava, només les col·leccionava amb una ànsia insatisfeta. No van poder sortir de les closques de tapa dura. L’home, esquerp, no va ballar amb elles al seu harem literari; com el gos de l'hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar. Allà, a les fosques, devien vibrar amb un brunzit sord, esperant ser alliberades.
Es podria fer una pel·lícula sobre aquest enginyer jubilat i el perquè de la seva obsessió pels llibres. Potser intuïa que les paraules són memòria i les va fer servir com a amulets en una lluita ferotge contra la buidor de la mort. En el tauler de la vida, els llibres juguen als escacs amb fitxes blanques de paper.
Però les paraules també tenen memòria, i el rei negre, amb la dalla afilada, ha esbiaixat un peó, el Bruno Schröder. Les paraules són pacients i, plenes de rancúnia, han esperat que la mort, sempre fidel, s’emporti l’amo que les feia romandre, tancades, al seu castell. Per a mi, les paraules són les protagonistes d’aquesta història, han guanyat la partida.
Envoltada de llibres i de paraules, em pregunto si aquesta professió que jo he escollit no és també una mena de sortilegi inconscient, un ritual de protecció per aferrar-me a la vida. Potser, si les comparteixo i les allibero, siguin condescendents amb mi i em recordin quan ja no hi sigui.
