Biblioteca d'idiomes
Envoltada de paraules, cada dia les paraules em rodegen, tota sola sento els murmuris d’autors estrangers, coneguts i desconeguts, en diferents idiomes segons les prestatgeries on esperen ser trobats. La gran majoria romanen oblidats, fent una trista filera de lloms esgrogueïts. Nínxols de cartró que contenen cadàvers sense ossos, però amb la ineludible pols blanca del temps.
A vegades penso que jo en sóc l’única que coneix la seva existència,
obligada a ordenar-los alfabèticament, revisant que les etiquetes del dymo hi
estiguin ben visibles i enganxades a la coberta, en la recerca d’alguna
imperfecció de la qual ningú més que jo no s’adonarà.
I em sento culpable d’haver de mirar-los fredament i passar de
llarg, de no poder saludar efusivament en la seva llengua nativa Stendhal,
Víctor Hugo, Emily Brönte, Michael Ende, Homer, Dante.
A vegades cridaria avisant del perill que aquests llibres corren de
ser oblidats. Quan em ve aquesta dèria, n’agafo un, el separo de la resta i el
col·loco en un lloc visible, a l’estant de novetats, falsejant la seva edat,
amb l’ànsia que algú, més digne que jo, se n’apercebi i el rescati.
I em sento impotent de no poder copsar-los, d'extreure'n la seva
essència i péixer-me'n. Com l' insofrible avar en el recompte inútil de la seva
fortuna, jo en sóc conscient: tinc un tresor al meu abast que cada dia obro i
tanco amb clau.
Una inútil a l'interior de la Torre de Babel, de la qual en sóc la
guardiana. O potser la presonera? Ja no en sé veure la diferència.
La bibliotecària
