LA BRUTÍCIA D’UN DIAMANT

Des de que tenia consciència, la Marta col·leccionava. Va començar amb les pedres del camí que travessava cada dia per anar a l’escola. Va continuar amb els cromos que venien els diumenges al quiosc i que intercanviava a l’hora del pati amb les companyes. Més tard va arribar la col·lecció de bales, esferes de vidre que, al seu palmell de la mà, semblaven planetes desorientats. Va ser llavors que va adonar-se de l’atracció que li produïen les coses brillants: els botons daurats de la camisa blanca de la mare, les arracades de plata de la iaia, les petites ampolles de licor del pare, que contenien líquids de diferents colors, totes en fila formant un arc de sant martí, i que ell tancava amb clau a l’armariet del saló (el qual només obria quan tenien visites).

 

Però un dia va sentir parlar d’ella mateixa com si fos un objecte valuós: “Aquesta nena és un diamant en brut”, va sentir que deia el seu tutor a la directora mentre vigilaven pati. La Marta no va entendre l’analogia, ella no era pas una pedra i menys encara estava bruta. Aquella nit va preguntar-li ofesa a la seva mare. Aquesta va riure en veure-li el rostre de consternació: “No és res dolent el que t’ha dit el Jaume, nena. Un diamant en brut és una pedra molt valuosa que s’ha de llimar per treure’n la seva esplendor. El que volia dir el teu tutor és que tens moltes qualitats encara per descobrir. Seràs brillant com un diamant”.

 

Això va trastocar el món de la Marta, ara ja no volia col·leccionar coses, volia ser ella l’objecte de col·lecció dels altres, un diamant resplendent que tothom volgués posseir. Així va ser com es va convertir en l’alumna,  filla, neta i neboda més encantadora del món, l’objecte de tantes manifestacions d’afecte. Les recurrents felicitacions de professors i adults l’enlluernaven, es nodria d’elles, les necessitava fins a esdevenir-ne depenent. Ja no col·leccionava objectes, col·leccionava copets a l’esquena, premis i ovacions.

 

D’aquesta guitza va deixar la infantesa, començà l'adolescència i arribà a la joventut. Com a estudiant universitària no va trigar gaire a ser la favorita dels professors, que la cortejaven perquè fos la seva doctorant. La Marta era una jove brillant, d’això no hi havia dubte. Com un cometa va ser la seva carrera universitària i, posteriorment, l’arribada al món laboral amb un munt de recomanacions sota el braç. 

 

Amb 27 anys era una advocada d’èxit. Va enamorar-se d’un company de bufet, de bona família, i es va casar. La boda va ser magnífica i la Marta eclipsava com un diamant exposat al sol. Fins que, un any després, arribà l’eclipsi amb nom d’Helena. Així és com va percebre la Marta a la seva filla.  Un satèl·lit que s’interposava entre ella i la resta del món i que la deixava en la foscor.

 

Ho va percebre a la mirada de l’Andreu, la seva parella, i dels seus pares i els de l’Andreu, que ara havien esdevingut “avis”, com ella havia esdevingut “mare”. Ja no era la Marta, un diamant en brut, ara era la mare de l’Helena, un nadó ploricó i depenent les 24 hores del dia, la qual li havia provocat aquelles ulleres fosques sota els ulls i era la causant que els seus pits semblessin figues en comptes de taronges. 

 

Havia pensat que ser mare suposaria un esglaó més en aquesta col·lecció infinita d’admiracions i admiradors. No hi comptava que ser mare és deixar pas a una altra persona que esdevindria el centre de l’univers. 

 

Però com Afrodita, la Marta no estava disposada que ningú li fes ombra. Havia començat la guerra de Troia, primer amb el silenci d’una mare que no parla amb la seva filla, que no li canta ni l’acarona. Després amb un regal enverinat com un cavall de fusta. La Marta va deixar una arracada al llitet de l’Helena, si s’ofegava seria un accident. Però l’Andreu, que des que havia nascut la nena només tenia ulls per ella, va ser més ràpid que els dits de la petita just quan anava a ficar-se el diamant a la boca.

 

Va ser una discussió forta d’acusacions mútues, la que va tenir el matrimoni. La Marta no s’avenia que de cop i volta el seu marit la mirés amb aquell menyspreu. Ell no entenia la seva depressió postpart.

 

La situació de la Marta anava empitjorant per dies, tenia una mirada absent, no parlava i no es va incorporar a la feina. Va costar convèncer-la d’anar al psicòleg i demanar la baixa. Però un cop fet aquest pas, el món de la Marta es va enfonsar del tot. L’Helena, amb la seva carona i els ulls brillants, era com la lluna plena, mentre ella, la “pobre Marta” segons la família, s’havia convertit en un forat negre que xuclava la matèria. De fet, ella era l’ antimatèria, el no res, això es va dir mentre es tallava les venes.

 

L’ambulància va arribar a temps. La notícia es va fer ressò. Tothom es compadia d’aquella dona d’èxit que havia perdut el cap per una depressió postpart no superada.

 

Va trigar mesos a ser considerada un diamant en brut. Un comentari casi imperceptible, però que la Marta va saber captar, en llavis d’una doctora que comentava amb la infermera els bons progressos de la pacient, va ser el detonant d'aquest canvi. La Marta va anar convertint-se en la millor pacient del psiquiàtric, generosa, sempre disposada a ajudar els altres. Mantenia converses amb les infermeres com si fos una companya de feina; no es podia negar que havia estat una gran advocada.

 

Els metges i l’Andreu van quedar impressionats amb la transformació de la Marta. Està curada, van pensar tots. No sabien que havia guardat una nova col·lecció durant la seva instància a l’hospital.

 

El dia que van donar-li l’alta, l’acompanyava l’Andreu. Feia mesos que no havia vist la seva filla, la visita d’infants estava prohibida a l’hospital. Mentre pujava al cotxe, l’Andreu parlava i parlava de l’Helena, que ara tenia tot just un any. Que què contenta es posarà quan vegi la seva mare, pregunta molt per tu, t’ha fet una manualitat… Tot just una idea va florir al cap de la Marta: esdevindria la millor mare del món, els afectes de l’Helena serien la nova gran col·lecció. Tornaria a ser l’objecte del desig. A partir d’ara l’Helena orbitaria al seu voltant, doncs tan cert com que hi ha eclipsi de sol, és que hi ha eclipsi de lluna.